Entrevista a Juanjo Fernández

 " estiguem disposats a la comunicació perquè quan s’esdevingui i vulgui xerrar, ens trobi allà!"

 ______________________________________________

 Juanjo Fernández és llicenciat en Filosofia i Lletres, i ha estat professor de matèries molt diverses durant 18 anys a Jesuïtes-Clot (Barcelona) on també han estudiat els seus dos fills. Consultor pedagògic i conferenciant, les seves vocacions són ensenyar i escriure. Una de les seves últimes obres és  

30 Manaments per Tractar amb Adolescents.

 “Tan mono que era quan era petit” Ser adolescent és una etiqueta? Prejutgem els nostres joves pel fet de ser adolescents?

És una etapa que, inevitablement, ens sorprèn, ens desconcerta i fins i tot ens irrita. Oblidem ràpidament que nosaltres també vam ser adolescents i ens abonem amb facilitat a etiquetar-los negativament. Durant molt de temps va ser “l’edat del pavo”, i ara de vegades sembla com fos un virus que “s’ha de passar” o una mena de bomba de rellotgeria, i per això els típics “agoreros” rondinaires si et veuen feliç amb els nens et vaticinen: “Això no és res... ja veuràs quan arribi l’adolescència!”. Deixem-ho clar: l’adolescència no és cap malaltia! I potser ara ha passat de ser un nen “mono” a ser un adolescent “pollós”, però és el TEU adolescent pollós... i també té coses molt “mones”!

“que vols que parlem de quèèèè”... Com podem fer perquè els nostres fills tinguin ganes de comunicar-se amb nosaltres?

Aquella criatura que ens ho explicava tot s’ha convertit en un ésser emmurriat que es comunica amb monosíl.labs que no semblen gaire amigables. I en treiem la conclusió: “És que no ens explica res!” I en canvi l’adolescent pensa: “No paren de xerrar: no callen mai!”. Si és veritat que “no ens explica res” (que no ho és tant), per què no ho fa? De vegades perquè pensa que no l’entenem, o perquè quan sí que explica alguna cosa reaccionem malament, o no som discrets i traïm la seva confiança divulgant sense manies el que ens va dir un dia... Però, sobretot, perquè no li ve de gust. Però és que potser algú de vosaltres, pares i mares, quan éreu adolescents, arribava a casa, deia: “Pare, mare, veniu, que us explicaré tooot el que m’ha passat avui, i tooot el que he pensat, i tooots els sentiments que s’agiten en el meu cor i escoltaré els vostres savis consells per posar-los en pràctica immediatament perquè us estimo taaant”? Oi que no? Doncs paciència, i estiguem disposats a la comunicació perquè quan s’esdevingui (coincidint amb una conjunció astral-hormonal) i vulgui xerrar, ens trobi allà!

De què parles quan parles de ‘mutacions’? Com els afecten?

Experts, manuals i llibres de text es refereixen a les nombroses -i de vegades aparatoses- transformacions de l’edat com a (veu engolada) “canvis en l’adolescència”. Però amics, en realitat són “mutacions”, i representen cada dia una aventura davant el mirall: “Què m’ha crescut que no volia que hagués crescut i, sobretot, què NO ha crescut que SÍ que em feia gràcia que hagués crescut?” Moltes d’aquestes “mutacions” comporten una renúncia al cos d’infant i al seu domini. Aquell cos que creixia harmònicament i que responia sempre, ara creix desordenament i el traeix: amb ensopegades, amb “galls”... i en el pitjor moment, quan més ganes té de quedar bé! 

El que no hem treballat durant la infància, ja no té solució a la pubertat?

Vinga, fora drames! Què vol dir “ja no té solució”? L’adolescència no s’ha d’”arreglar”: és una etapa amb les seves característiques, com les anteriors i les que vindran. Ara bé, si estem parlant d’hàbits, actituds, valors, comunicació en família... sí que és cert que es nota quan tot això s’ha viscut des de la infantesa, des de sempre. Perquè l’adolescència és com l’entrada en l’atmosfera de la càpsula espacial: les comunicacions no són possibles. Per molt que Houston pregunti, l’únic que arriba és soroll de fregit. Així és aquell temps de l’adolescència en què per molt que insisteixis: “Fill, parla’ns, digues, explica’ns!” l’únic que arriba són monosíl.labs (que vindria a ser l’equivalent del “fregit” en llenguatge humà). Però Houston confia en la preparació del viatge: hores i hores comprovant, revisant... També nosaltres hem de preguntar-nos: hem preparat bé el “viatge”? Hem estat al costat dels nostres fills, estimant, escoltant, posant límits, protegint –i no sobre-protegint-, animant, ajudant, consolant, rient, compartint..? Sí? Doncs tinguem confiança, perquè la càpsula sempre torna. I el nostre estimat adolescent pollós també “tornarà”.

Ens costa empatitzar amb ells i el seu món, sovint sembla que estem a galàxies diferents, a anys llum de distància!

Tornem al fonamental: recordem amb honestedat com érem quan érem adolescents. Recordem què sentíem. No què fèiem (perquè el que fèiem nosaltres i el que fan els nostres adolescents pot semblar-se poc... o gens) sinó què sentíem: què ens feia molt feliços? Què ens feia tanta ràbia que no ho podíem suportar? Estigueu segurs que el que senten els vostres fills és molt molt molt semblant (al cap i a la fi són els vostres fills!). Si partiu d’aquesta actitud d’empatia, si abandoneu qualsevol temptació de condescendència, qualsevol complex de superioritat... veureu com el vostre adolescent vindrà a vosaltres. Això sí, pot ser que ho faci quan no us vagi gaire bé, però llavors és quan heu de jugar la fitxa de la immediatesa. Si no, marxarà pensant –amb aquella justícia blanc/negre de l’adolescent-: “mai no tenen temps per a mi!” 

Relacions tòxiques, drogues, xarxes socials… Els pares volem ajudar-los! Fer-ho sense envair el seu espai és missió impossible?

Uf! I sortides nocturnes, i borratxeres, i sexe sense protecció, i embarassos no desitjats, i depressions... Sí que anem forts! A veure, l’adolescència no és un esport de risc. Sí que hi ha situacions delicades, difícils, fins i tot terribles, i es poden presentar reptes ben complicats... però no és això el que caracteritza l’adolescència! Si ens amoïna el que els pugui “passar”, llavors no ens cansem d’estar disponibles, no ens cansem de comunicar-nos, no ens cansem de ser coherents, no ens cansem de reforçar totes les seves actituds positives, no ens cansem d’animar-los a ser autònoms, no ens cansem de contribuir al desenvolupament de la seva assertivitat... Que sàpiguen que confiem en ells, i que poden confiar en nosaltres, i així no caldrà cap “invasió”, perquè totes les fronteres estaran sempre obertes!

‘Ja li passarà, és un adolescent!’ Alguns progenitors viuen aquesta etapa amb resignació.  No seria millor mirar-la de cara, gaudir-la i viure-la amb humor? Però com?

Doncs així, amb sentit de l’humor. No oblidem mai que una persona sense bon humor és com un cotxe sense suspensió: de portar-t’hi, ja t’hi porta, als llocs... però com hi arribes! Que un cotxe tingui suspensió no fa millor la carretera, però el viatge sí que se’t fa més curt i agradable. Desdramatitzem, no ens prenguem a nosaltres mateixos tan seriosament, parlem amb els nostres adolescents pollosos de tot, també de coses banals, intranscendents i divertides... que de vegades sembla com si cada cop que parlem amb ells hagués de ser l’última! Abandonem la resignació, que és l’actitud de qui considera el que li passa com un fracàs. I l’adolescència dels nostres fills no és cap fracàs: és una etapa apassionant! I al cap i a la fi, ja deia Cervantes que “los males que no tienen fuerza para acabar con nuestra vida, no la han de tener para acabar con nuestro ánimo”, així que ànims i endavant, a viure aquesta etapa amb alegria i optimisme, que sou referents per als vostres fills!